Raquel Arcos: “Estic molt agraïda a Viladecans
perquè m’ha acollit molt bé”
Raquel Arcos és una de les persones que integren la comunitat boliviana de Viladecans. La mala situació econòmica i les dificultats d’escolarització d’una filla discapacitada la van dur a Viladecans a buscar una millor vida. Raquel Arcos ens fa cinc cèntims de la seva vida, de la seva experiència com a immigrant i de les tradicions del seu país en aquesta entrevista.

De quin país procedeixes?

Jo vinc de Bolivia, de Cochabamba. Vaig venir directament de l’aeroport fins a Viladecans amb la segona de les meves filles.
Plànol Bolivia
 

Per què vas emigrar del teu país?

La necessitat em va obligar. Si tinguessis necessitat de deixar la teva terra, el teu país, no ho faries? La necessitat és molt gran quan has de marxar cap a un altre lloc. Jo tinc una necessitat molt gran al meu país i per això he decidit deixar la meva terra. Una de les meves filles, que viu a Viladecans des de fa força anys, em va explicar que aquí hi havia moltes escoles per a la meva filla petita, que és discapacitada, i que aquí, al revés del meu país es podia accedir a aquestes places d’escola sense pagar. A més, allà tampoc hi havia gaires bones escoles. D’altra banda, també vaig marxar per la necessitat econòmica que fa que moltes persones, al igual que jo, surtin fora del seu país.

Quina és la teva professió?

Jo sóc auxiliar d’infermeria. Vaig treballar a Cochabamba durant 17 anys a un hospital de la Caja Nacional de Salud. Vaig haver de deixar-ho tot i no em va ser gens fàcil. Em va costar molt deixar la meva feina però la necessitat em va obligar a deixar-ho tot. Aquí treballo però no de la meva professió i tampoc treballo com m’agradaria treballar. Ara treballo cuidant a una senyora gran a Barcelona i altres hores em dedico a la neteja aquí a Viladecans.

Et sents impotent per no poder exercir la teva professió?

Una mica sí. Aquí per mitjà del pare de l’església Sant Joan vaig contactar amb una senyora que estava molt delicada de salut. Vaig estar una setmana amb ella i va morir d’un càncer. Sabíem que no es podia fer gaire cosa amb ella però després de la seva mort la família es va quedar molt agraïda perquè vaig aconseguir que mengés, que rigués quan ella estava ja molt malament. Ells li van explicar al pare que havien valorat molt la meva feina durant aquella setmana.

  
Raquel Arcos
Tu t’has d’adaptar. Has sortit del teu país i saps al que surts. Saps que al principi no podràs treballar de la teva professió perquè s’han d’homologar els títols i tampoc és fàcil que et donin la feina. Et fa mal no poder seguir exercint la teva professió però això passa tant aquí com a qualsevol altre país. Hi ha metges, enginyers, professionals que venen de fora amb experiència per a treballar aquí. Jo estic contenta. Mentre la feina sigui honrada jo estic contenta de treballar. He tingut sort. Dic que he tingut sort perquè faig la meva feina a consciència perquè la gent per la que treballo estigui satisfeta.

Què és el que més trobes a faltar del teu país?

El que més trobo a faltar del meu país és la meva família. Quan estava allà patia per la filla que viu aquí i ara pateixo per la meva mare, les meves germanes i les companyes de feina. El que més trobo a faltar és la meva família però també alguns productes que hi ha allà per fer el menjar però això és secundari. Aquí n’he trobat en alguns llocs, els he comprat una mica cars però n’hi ha. Els plats que jo puc elaborar on visc els faig a la meva manera, tal i com els feia al meu país. A la Boqueria sempre trobo el que necessito i quan ve a visitar-nos algú d’allà aprofito i els demano que em portin alguna que altra cosa com ara el mote, uns choclos o el charque (carn vacuna seca).

Tens relació amb altres persones Bolivianes?

A Viladecans hi ha altres Bolivians però no són de la meva ciutat, no crec que n’hi hagi ni 30 en total. No tenim una relació gaire estreta, ens diem hola i adéu i comentem una mica el dia a dia però ja està.

Vista aèria de Cochabamba
 

Quines diferències hi ha entre viure a Cochabamba i a Viladecans?

No gaires. M’he acostumat molt fàcilment a viure a Viladecans. La diferència més gran que hi ha entre Cochabamba i Viladecans és que aquí hi ha menys ambient entre veïns. Els trobes al pujar per l’escala per a dir bon dia i bona nit i prou. Allà tenim cases més que blocs de pisos. Allà la gent es coneix més, té més amistats, es relaciona més... però tot depèn de l’àmbit on tu treballis. Jo estava molt relacionada amb molta gent d’empreses, alcaldia, prefectura perquè tenien l’assegurança a l’hospital on jo treballava potser per això he aprés a establir relacions fàcilment.

A part de la feina. Has trobat altres dificultats?

No, crec que no. La meva neta em parla català i entenc algunes coses. M’he adaptat força bé. Sóc una persona que potser pel fet d’haver treballat a l’àrea de salut em relacionava amb molta gent i això m’ha ajudat molt a relacionar-me amb la gent d’aquí. La meva experiència i la necessitat m’han ajudat molt a perdre la por, la vergonya d’anar i explicar les coses que necessites. De vegades també em costa fer-me entendre amb la gent perquè el vocabulari de Bolivia, encara que sigui la mateixa llengua, té paraules diferents.

T’has sentit discriminada per ser immigrant?

Jo estic molt agraïda a Viladecans perquè m’ha acollit molt bé. La gent mai m’ha tractat malament i si algú ho ha fet el jo he respost “senyora o senyor molt amable, moltes gràcies, perdoni que li hagi pres el seu temps” i ja està.

Quines són les festes o tradicions típiques del teu país?

A Cochabamba aquest dissabte és el Corzo de Corzos és semblat a la rua de Carnaval però molt més ampli. Són hores. Comença a les 9 del matí i no acaba fins a les 11 o les 12 de la nit. Ja et pots imaginar. L’exèrcit participa amb els soldats, es disfressen de tot , les universitats tenen caporals que fan balls típics molt bonics. És impressionant veure els balls i els vestits que poden arribar a pesar 25 quilos, com ara les diabladas, i s’han de carregar ballant en devoció, de vegades, a la verge. És un Carnaval fantàstic, no té res a veure amb el que es fa a Brasil que és més d’exhibició. El nostre és devoció i folklore. Toquen les bandes i tu balles al seu costat perquè la música et convida a ballar.

La festa més important a nivell nacional a Bolivia és la Verge de la Concepció, el 15 d’agost. A Cochabamba es diu verge d’Orcupiña, jo la tinc en un quadre. És la festa de la integració perquè ve gent de tots els llocs del món, hi ha molts estrangers que van a veure-ho. És una romeria amb una multitud de gent que no acaba mai.

 
Carnaval a Cochoabamba

 
Per consultar històric fes clic aquí
Marta Salido 3/3/2006