“Tornaré a competir si després de l'embaràs puc tornar a estar a l'elit”
Fa uns anys, la marxadora viladecanenca Eva Pérez i el seu marit, el fondista Ignacio Cáceres, van decidir establir-se a Viladecans. Tot i que passen llargues temporades a Madrid, entrenant-se per competir, ara s’hi estaran a Viladecans com a mínim durant nou mesos. La raó és que estan esperant bessonada.
 

Has elegit Viladecans per passar el teu embaràs.

Eva: Sí, m’hi estaré fins Nadal a Jaén amb els meus pares i després vindré de nou aquí per fer repòs. Ignacio haurà de viatjar perquè s’està preparant pel Campionat d’Espanya de Cross que serà el 27 de febrer. L’any passat vivia a Madrid, a la Residència Blume, on s’entrenen molts atletes, com per exemple, la nedadora viladecanenca Mireia García i el gimnasta Gervasio Defer, que es va traslladar a viure fa poc a Viladecans. És que pels atletes és difícil continuar entrenant a Viladecans. Tot i que el clima és millor aquí, ens falta una pista d’atletisme, que sigui un lloc de reunió dels esportistes i una instal·lació adient per a professionals. De fet, els camins de les hortes i de muntanya, la Torre Roja i els serveis que ofereix l’Atrium són molt bons per entrenar, però continua faltant un estadi. També abans hi havia grups d’atletes i podies entrenar acompanyat, que és molt important sobretot pels fondistes, com Ignacio.
Ignacio: Sí, la competència entre atletes és necessària per millorar. Jo penso que Viladecans seria un lloc fantàstic per entrenar però té el problema que no disposes de totes les instal·lacions necessàries a prop. Per tenir una pista d’atletisme t’has de desplaçar a Gavà o a Sant Boi, i ja suposa haver d’agafar el cotxe. I per professionalitzar-te en l’esport és important estalviar temps tenint tot el necessari per entrenar a prop.
Eva, serà dur per tu haver de fer repòs durant tant de temps i abandonar les rutines d’entrenament?

Eva: Ara em sento molt bé amb l’embaràs, però també sento que em falta alguna cosa important. Ja fa 21 anys que marxo i haver de parar obligatòriament és dur. No pensava que em faltaria tant. L’embaràs per a una dona esportista és duríssim. Tot i que hauré de reposar, faré una mica d’esport, bicicleta o piscina, no sé, però alguna cosa faré.

I després, quan reprendràs els entrenaments?

Eva: La meva intenció és, després de l’embaràs, començar a provar-me per veure com estic. Jo vull tornar a competir però no sé al nivell que estaré. Després de tant de temps competint a l’elit, si no puc estar a dalt potser s’em farà difícil tornar a marxar a nivell popular. Els 20 quilòmetres marxa és un prova molt sacrificada i fer-la per fer no val la pena, no recompensa l’esforç. Després de tants anys, m’agrada la marxa però fins a un cert punt. I per altra banda, estaran els dos bessons.

Competir implica fer molts sacrificis.

Ignacio: La vida de l’atleta és diferent i per exemple has de renunciar a sortir per la nit els caps de setmana perquè nosaltres esperem els dos dies de festa per a poder entrenar més fort. Quan ets més jove, moltes vegades et saltes les normes de tant en tant i vas a entrenar sense dormir, tot i que pels esportistes és molt important preservar la rutina del son. Però quan ets professional has de ser molt conscient que tots els excessos que facis et passen factura al teu rendiment. Si al cos l’exigeixes el 100%, l’has de donar també el 100% per a aconseguir el millor resultat.
Eva: Hi ha poca gent que entengui aquests sacrificis que ha de fer l’esportista professional. Per exemple, una persona que no és atleta se li pot fer difícil entendre que per una competició t’has de començar a preparar a fons quatre mesos abans. Quasi tots els atletes ens acabem relacionant entre nosaltres, ja que passes molt temps concentrats i entrenant i un atleta com tu pot comprendre millor el teu estil de vida.
 
Després de tants mesos de preparació, finalment no vau poder assistir a la cita olímpica d’Atenes. Què va passar?

Eva: Jo estava molt bé i fins i tot al Campionat d’Espanya de febrer vaig fer la meva millor marca. Era difícil no anar als Jocs. Però l’excés de confiança em va jugar una mala passada. La Copa del Món era decisiva per a aconseguir la marca pels Jocs i em vaig haver de retirar per molèsties. Podria haver continuat entrenant i potser hagués aconseguit la marca, perquè al final no va poder anar Beatriz Pascual. Però psicològicament estava enfonsada i físicament, dèbil. Tot i que m’agradaria haver anat, per a mi els Jocs Olímpics tenen una importància relativa, no més que un Europeu o un Mundial i jo ja sé què és anar a uns Jocs.
Ignacio: Jo, el dia que m’ho jugava tot vaig fallar. Vaig fer marques a totes les distàncies i tothom pensava que aconseguiria un bon resultat en la meva millor prova, que són els 10.000 metres, però no vaig rendir igual. En aquesta prova no anava al ritme que considerava que havia d’anar per fer la marca i em vaig retirar. Potser va ser falta de descans perquè no vaig descansar d’entrenar entre temporada i temporada. Com Eva, també penso que els Olímpics potser tenen més ressò mediàtic, però a nivell esportiu no són més importants que d’altres proves, ja que ens trobem els mateixos atletes.
 
Rocio Soria 2/11/2004