Montse Chamero: “S’ha de tenir clar que l’Alzheimer és una malaltia de tots, no només d’una família, perquè li pot tocar a qualsevol”

Presidenta de l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer de Viladecans

L’Alzheimer és una malaltia degenerativa de les cèl•lules cerebrals de caràcter progressiu i d’origen desconegut que afecta a unes 500.000 persones en tot l’estat espanyol. Al municipi, l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer de Viladecans, porta des de l’any 2000 donat suport, ajut i informació als familiars de les persones que pateixen aquesta malaltia neurodegenerativa.

Per què vas decidir crear una associació per als familiars dels malalts d’Alzheimer?

Estava de treballadora social, d’assistent social, a l’ajuntament de Sant Boi i arribaven visites amb persones que tenien familiars grans amb problemes de demències senils i demanaven recursos com l’atenció a domicili, centres de dia... i vaig pensar que era necessari crear una associació d’aquest tipus a Viladecans. A Sant Boi també en vaig crear una que encara continua funcionant, que va ser anterior a aquesta, i que es diu Francisco Amat. Em va semblar important que a Viladecans també n’hi hagués una. De fet m’ho va proposar una senyora que es la que porta el tema a nivell de Baix Llobregat, la Maria Rosa Giner, i vam fer a nivell comarcal una recol•lecta amb obres de pintors, ceramistes... perquè ho poguéssim vendre i amb els diners obtinguts crear recursos per a l’associació de Viladecans. També vam demanar al pintor Joan Pere Viladecans una col•laboració i ens va fer el logotip. Llavors es va començar a treballar amb els objectius i els familiars que tenien aquest problema, més que res per donar informació a nivell de la malaltia, de recursos...

pp
Logo i lema de l’associació

Quina és la finalitat d’aquestes associacions?

Aquestes associacions són agrupacions de persones que es reuneixen i s’organitzen i treballen per a aconseguir un fi comú, no tenen ànim de lucre i són una font d’informació, ajuda i preparació, en especial per a la persona que ha de cuidar del malalt les 24 hores del dia. En el nostre cas, els principals objectius consisteixen en treballar en benefici de les persones que pateixen la malaltia oferint serveis i mirant de resoldre els seus problemes, donar suport a les famílies dels malalts oferint ajudes i serveis, informar a la societat i a l’opinió pública sobre els problemes i les necessitats dels afectats i sensibilitzar-los, analitzar i avaluar les actuacions dels organismes públics, promoure i proposar iniciatives d’actuació, conèixer a altres persones que tenen els mateixos problemes o que poden ajudar amb la seva experiència i als que nosaltres també podem ajudar i participar activament dins de l’associació i en la societat per obtenir els nostres objectius.

Què és l'Alzheimer?

L’Alzheimer és una malaltia degenerativa del sistema nerviós i es dóna amb més freqüència en persones majors de 65 anys, tot i que també es pot donar abans en persones amb antecedents familiars perquè és una malaltia congènita, però això no vol dir que tothom qui la porti als gens la desenvolupi. Actualment hi ha 500.000 persones afectades i es calcula que la xifra de malalts es duplicarà al 2020, això és deu, i no s’ha d’espantar ningú ni s’ha de considerar una tragèdia, a que l’esperança de vida és més llarga. També hi ha tractaments i es pot detectar abans i posar-hi una mica de solució perquè si a la persona quan se li diagnostica se la sotmet a un tractament la malaltia es pot paralitzar, però de moment no hi ha cap cura. Això sí els científics estan molt esperançats en trobar-la.

pp
Montse Chamero, presidenta d’AFAVI

Què s’ha de fer quan se sospita que algú pot tenir Alzheimer?

Quan es detecta la malaltia cal anar al neuròleg perquè aquest faci un diagnòstic i assigni un tractament. Hi ha una fase de demència lleu, una de moderada i després una d’avançada. És molt important que en la última fase quan es perd la personalitat, perquè els hi ensenyes un mirall i no es reconeixen, quan necessiten tenir una persona les 24 hores, es portin a una residència.

Molta gent se sent culpable per el que diran si el porten a una residència però la veritat és que en aquesta fase el millor és ingresar-los perquè allà és on tenen una atenció integral i unes cures que una persona sense formació professional, per molt que ho vulgui, no pot fer igual de bé.

També és molt important el tema de les voluntats anticipades. Sempre aconsellaria als malats que, abans de perdre totes les capacitats, ells mateixos decidissin junt amb el metge quin tractament volen seguir en un futur i quines persones els tutelaran. És una qüestió bàsica.

Com s’han de tractar aquests malalts?

Els cuidadors i cuidadores han de tractar als malalts amb molt d’amor, no s’han d’enfadar ni han de mostrar violència per les coses que facin perquè no ho fan expressament i a més, perquè la última cosa que perden és la part afectiva. Encara que no ho sembli els gestos afectius, les carícies, són importants per a ells.

pp
Els cuidadors i cuidadores tenen un paper molt dur?

Massa dur. Jo ho he viscut per la gent que ha vingut i ha plorat. És molt engoixant i crea molt d’estrès i depressió perquè quan han d’estar les 24 hores pendents del malalt, en segons quina fase, perden totes les relacions. Primer que tampoc es diu perquè és un tabú, els cuidadors es queden a casa, perden les amistats i arriba un moment que no tenen ni temps per quedar amb altres persones. Per això és molt important el voluntariat, gent que s’ofereixi per donar un respir als cuidadors perquè puguin anar a comprar, a fer un volt o el que sigui. La majoria cauen en depressions, incomprensions per part dels altres i a més no reben gaire ajuda. Abans hi havia molta relació de família amb els cosins, els tiets... però cada vegada les famílies són més nuclears i al final és una persona la que acaba assumint tota la responsabilitat.

Per això seria bo mirar de cuidar també al cuidador. Estem al principi de tot, si estiguéssim a Suècia segurament es cobririen moltes coses però aquí com hi ha tanta demanda i tant poc servei només et poden cobrir una o dues hores, màxim quatre, a la setmana. Calen més recursos i partides, els recursos socials que és el cas que conec més és la ventafocs de tots els pressupostos. És important que una persona que es responsabilitzi del malalt tingui un recolzament a nivell de serveis socials i sociosanitaris per les qüestions on no pot arribar. El que sí que cal destacar és la importància del programa ‘Darte un respiro’ que fa que els cuidadors puguin marxar de vacances tranquils deixant als malalts a una residència durant uns pocs dies.
Quines demandes creus que encara queden per cobrir?

Jo demano ajuda perquè veig que la gent no és molt conscient de la malaltia. Ara tenim una oportunitat amb la residència sociosanitària que s’obrirà i seria molt interessant i tant de bo l’Ajuntament escoltés a l’associació perquè allà hi hagués un local per reunir-nos. Ara estem a l’auditori Pablo Picasso i allà no es fan visites perquè hi ha moltes associacions i molt de soroll, no és un lloc adequat perquè com a treballadora social que sóc sé que a la gent li agrada parlar d’aquestes coses en un lloc on hi hagi molta intimitat. Necessiten tranquil•litat perquè les persones que recorren a nosaltres venen quan no poden més, de vegades es desfan famílies pels malalts, és molt dur i necessiten un espai relaxat i íntim on parlar, informar-se i recollir documentació. També m’agradaria fer un manifest perquè en el nou centre hi hagi una unitat especial per a malalties neurològiques degeneratives. És molt important que un malalt d’Alzheimer tingui una plaça en un centre de dia perquè és allà on tornen a aprendre les coses que se’ls hi obliden com pot ser lligar-se els cordons, cordar-se els botons o els hàbits d’higiene personal.

També hi ha poca col•laboració de la població perquè on no arriba l’administració hi poden arribar les associacions amb recolzament. Fan falta voluntaris. El que passa en el nostre cas és que la gent li té por a la malaltia perquè ho he demanat moltes vegades i et responen que no saben tractar amb les persones grans. Molts pensen que les hauran de rentar i no és així. Són persones dependents que de vegades, quan el cuidador o la cuidadora està treballant, necessiten a algú que les tregui a passejar una estona, que les acompanyi al metge per fer receptes... En resum necessitem persones que ajudin a descongestionar a la família perquè no se senti tan pressionada perquè això crea molta ansietat i al final acaben caient en depressions. Crec que on no arriben els serveis públics hauria d’arribar la societat perquè s’ha de tenir clar que l’Alzheimer és una malaltia de tots, no només d’una família, perquè li pot tocar a qualsevol.

D’altra banda, també crec que l’associació hauria d’estar molt coordinada amb els recursos socials de l’Ajuntament i amb els sociosanitaris però de moment encara estem a anys llum d’aquesta situació.
AFAVI (Associació de Familiars de malalts d’Alzheimer de Viladecans)
Auditori Pablo Picasso
Passatge Sant Ramon, 2
Tel: 93 659 14 56
Marta Salido 29/09/2006