Montse Chamero: “S’ha
de tenir clar que l’Alzheimer és una malaltia
de tots, no només d’una família,
perquè li pot tocar a qualsevol”
|
|
| Presidenta
de l’Associació de Familiars de Malalts
d’Alzheimer de Viladecans |
|
|
|
| L’Alzheimer
és una malaltia degenerativa de les
cèl•lules cerebrals de caràcter
progressiu i d’origen desconegut que
afecta a unes 500.000 persones en tot l’estat
espanyol. Al municipi, l’Associació
de Familiars de Malalts d’Alzheimer
de Viladecans, porta des de l’any
2000 donat suport, ajut i informació
als familiars de les persones que pateixen
aquesta malaltia neurodegenerativa. |
|
|
Per què vas decidir
crear una associació per
als familiars dels malalts d’Alzheimer?
Estava de treballadora social, d’assistent
social, a l’ajuntament de
Sant Boi i arribaven visites amb
persones que tenien familiars grans
amb problemes de demències
senils i demanaven recursos com
l’atenció a domicili,
centres de dia... i vaig pensar
que era necessari crear una associació
d’aquest tipus a Viladecans.
A Sant Boi també en vaig
crear una que encara continua funcionant,
que va ser anterior a aquesta, i
que es diu Francisco Amat. Em va
semblar important que a Viladecans
també n’hi hagués
una. De fet m’ho va proposar
una senyora que es la que porta
el tema a nivell de Baix Llobregat,
la Maria Rosa Giner, i vam fer a
nivell comarcal una recol•lecta
amb obres de pintors, ceramistes...
perquè ho poguéssim
vendre i amb els diners obtinguts
crear recursos per a l’associació
de Viladecans. També vam
demanar al pintor Joan Pere Viladecans
una col•laboració i
ens va fer el logotip. Llavors es
va començar a treballar amb
els objectius i els familiars que
tenien aquest problema, més
que res per donar informació
a nivell de la malaltia, de recursos...
|
pp |
|
|
Logo i lema de l’associació |
|
|
|
|
Quina
és la finalitat d’aquestes associacions?
Aquestes associacions són
agrupacions de persones que es reuneixen i s’organitzen
i treballen per a aconseguir un fi comú, no tenen
ànim de lucre i són una font d’informació, ajuda
i preparació, en especial per a la persona que
ha de cuidar del malalt les 24 hores del dia.
En el nostre cas, els principals objectius consisteixen
en treballar en benefici de les persones que pateixen
la malaltia oferint serveis i mirant de resoldre
els seus problemes, donar suport a les famílies
dels malalts oferint ajudes i serveis, informar
a la societat i a l’opinió pública sobre els problemes
i les necessitats dels afectats i sensibilitzar-los,
analitzar i avaluar les actuacions dels organismes
públics, promoure i proposar iniciatives d’actuació,
conèixer a altres persones que tenen els mateixos
problemes o que poden ajudar amb la seva experiència
i als que nosaltres també podem ajudar i participar
activament dins de l’associació i en la societat
per obtenir els nostres objectius. |
|
Què és
l'Alzheimer?
L’Alzheimer
és una malaltia degenerativa del sistema nerviós
i es dóna amb més freqüència en persones majors
de 65 anys, tot i que també es pot donar abans
en persones amb antecedents familiars perquè és
una malaltia congènita, però això no vol dir que
tothom qui la porti als gens la desenvolupi. Actualment
hi ha 500.000 persones afectades i es calcula
que la xifra de malalts es duplicarà al 2020,
això és deu, i no s’ha d’espantar ningú ni s’ha
de considerar una tragèdia, a que l’esperança
de vida és més llarga. També hi ha tractaments
i es pot detectar abans i posar-hi una mica de
solució perquè si a la persona quan se li diagnostica
se la sotmet a un tractament la malaltia es pot
paralitzar, però de moment no hi ha cap cura.
Això sí els científics estan molt esperançats
en trobar-la. |
pp |

Montse
Chamero, presidenta d’AFAVI |
|
Què s’ha de fer
quan se sospita que algú pot tenir Alzheimer?
Quan es detecta la malaltia cal anar al neuròleg
perquè aquest faci un diagnòstic i assigni un
tractament. Hi ha una fase de demència lleu, una
de moderada i després una d’avançada. És molt
important que en la última fase quan es perd la
personalitat, perquè els hi ensenyes un mirall
i no es reconeixen, quan necessiten tenir una
persona les 24 hores, es portin a una residència.
Molta gent se sent culpable per el que diran si el porten
a una residència però la veritat és que en aquesta fase el
millor és ingresar-los perquè allà és on tenen una atenció
integral i unes cures que una persona sense formació professional,
per molt que ho vulgui, no pot fer igual de bé.
També és molt important el tema de les voluntats
anticipades. Sempre aconsellaria als malats que,
abans de perdre totes les capacitats, ells mateixos
decidissin junt amb el metge quin tractament volen
seguir en un futur i quines persones els tutelaran.
És una qüestió bàsica. |
|
Com s’han de tractar aquests malalts?
Els cuidadors i cuidadores han de tractar als malalts amb molt d’amor, no s’han d’enfadar ni han de mostrar violència
per les coses que facin perquè no ho fan expressament i a més, perquè la última cosa que perden és la part afectiva.
Encara que no ho sembli els gestos afectius, les carícies, són importants per a ells. |
|
 |
pp |
Els
cuidadors i cuidadores tenen un paper molt dur?
Massa dur. Jo ho he viscut per la gent que ha
vingut i ha plorat. És molt engoixant i crea molt
d’estrès i depressió perquè quan han d’estar les
24 hores pendents del malalt, en segons quina
fase, perden totes les relacions. Primer que tampoc
es diu perquè és un tabú, els cuidadors es queden
a casa, perden les amistats i arriba un moment
que no tenen ni temps per quedar amb altres persones.
Per això és molt important el voluntariat, gent
que s’ofereixi per donar un respir als cuidadors
perquè puguin anar a comprar, a fer un volt o
el que sigui. La majoria cauen en depressions,
incomprensions per part dels altres i a més no
reben gaire ajuda. Abans hi havia molta relació
de família amb els cosins, els tiets... però cada
vegada les famílies són més nuclears i al final
és una persona la que acaba assumint tota la responsabilitat.
|
Per això seria bo mirar de cuidar també al cuidador.
Estem al principi de tot, si estiguéssim a Suècia
segurament es cobririen moltes coses però aquí
com hi ha tanta demanda i tant poc servei només
et poden cobrir una o dues hores, màxim quatre,
a la setmana. Calen més recursos i partides, els
recursos socials que és el cas que conec més és
la ventafocs de tots els pressupostos. És important
que una persona que es responsabilitzi del malalt
tingui un recolzament a nivell de serveis socials
i sociosanitaris per les qüestions on no pot arribar.
El que sí que cal destacar és la importància del
programa ‘Darte un respiro’ que fa que els cuidadors
puguin marxar de vacances tranquils deixant als
malalts a una residència durant uns pocs dies.
|
|
Quines
demandes creus que encara queden per cobrir?
Jo demano ajuda perquè veig que la gent no és
molt conscient de la malaltia. Ara tenim una oportunitat
amb la residència sociosanitària que s’obrirà
i seria molt interessant i tant de bo l’Ajuntament
escoltés a l’associació perquè allà hi hagués
un local per reunir-nos. Ara estem a l’auditori
Pablo Picasso i allà no es fan visites perquè
hi ha moltes associacions i molt de soroll, no
és un lloc adequat perquè com a treballadora social
que sóc sé que a la gent li agrada parlar d’aquestes
coses en un lloc on hi hagi molta intimitat. Necessiten
tranquil•litat perquè les persones que recorren
a nosaltres venen quan no poden més, de vegades
es desfan famílies pels malalts, és molt dur i
necessiten un espai relaxat i íntim on parlar,
informar-se i recollir documentació. També m’agradaria
fer un manifest perquè en el nou centre hi hagi
una unitat especial per a malalties neurològiques
degeneratives. És molt important que un malalt
d’Alzheimer tingui una plaça en un centre de dia
perquè és allà on tornen a aprendre les coses
que se’ls hi obliden com pot ser lligar-se els
cordons, cordar-se els botons o els hàbits d’higiene
personal.
També hi ha poca col•laboració de la població
perquè on no arriba l’administració hi poden arribar
les associacions amb recolzament. Fan falta voluntaris.
El que passa en el nostre cas és que la gent li
té por a la malaltia perquè ho he demanat moltes
vegades i et responen que no saben tractar amb
les persones grans. Molts pensen que les hauran
de rentar i no és així. Són persones dependents
que de vegades, quan el cuidador o la cuidadora
està treballant, necessiten a algú que les tregui
a passejar una estona, que les acompanyi al metge
per fer receptes... En resum necessitem persones
que ajudin a descongestionar a la família perquè
no se senti tan pressionada perquè això crea molta
ansietat i al final acaben caient en depressions.
Crec que on no arriben els serveis públics hauria
d’arribar la societat perquè s’ha de tenir clar
que l’Alzheimer és una malaltia de tots, no només
d’una família, perquè li pot tocar a qualsevol.
D’altra banda, també crec que l’associació hauria
d’estar molt coordinada amb els recursos socials
de l’Ajuntament i amb els sociosanitaris però
de moment encara estem a anys llum d’aquesta situació.
|
|
AFAVI (Associació de Familiars de malalts d’Alzheimer de
Viladecans)
Auditori Pablo Picasso Passatge Sant Ramon, 2 Tel: 93 659 14 56 |
|
|
| |
Marta Salido 29/09/2006
|
|
|