Reyes Sobrino: “Cada vegada hi ha menys atletes perquè el sacrifici costa molt i més si s’ha de fer a diari”
i fer coses noves”
Exmarxadora i comercial d’Atrium Viladecans
 

El passat mes de març la Federació Catalana d’Atletisme va distingir dues exmarxadores viladecanenques per la seva trajectòria esportiva. Una d’elles, Reyes Sobrino, treballa actualment al departament comercial d’Atrium Viladecans. En aquesta entrevista, l’exatleta valora el premi rebut i l’estat de la marxa en l’actualitat i recorda com eren els seus temps d’esportista d’elit.
 
Recentment, tu i Mari Cruz Díaz heu rebut un premi a la vostra trajectòria esportiva per part de la Federació Catalana d’Atletisme. Què ens pots dir sobre aquest reconeixement?

És un premi a tota la trajectòria en marxa tant a la Mari Cruz Díaz com a mi. El tema va sorgir perquè feia molt de temps que no vèiem al president de la Federació Catalana i ens vam trobar en un acte. Allà vam començar a parlar i li vaig explicar en què treballàvem ara les dues. Suposo que es devia recordar de nosaltres i de la nostra trajectòria que ningú ha pogut igualar, ja que els rècords que tenim costen molt de superar, i també de com érem de joves i com aguantàvem tant de sacrifici per l’esport, érem patidores, que és precisament el que ara manca. Cada vegada hi ha menys atletes perquè el sacrifici costa molt i més si s’ha de fer a diari.

 

Reyes Sobrino

Ha arribat una mica tard aquest reconeixement?

No. Sinó m’ho haguessin fet tampoc no hauria passat res perquè jo em sento reconeguda com a esportista. Quan vaig marxar del món de l’esport l’Ajuntament de Viladecans em va fer una recepció com a comiat i després, fa dos anys, els empresaris de Viladecans em van fer un homenatge a Atrium. El de la Federació ha estat el darrer i ha vingut de l’aprofitament que vam fer del nostre temps com a atletes i de la lluita per a ser bones esportistes. Crec que com veuen que al món de l’esport cada vegada hi ha menys atletes se’n recorden de nosaltres en sentit positiu perquè sempre estàvem entrenant i fins i tot per Nadal estàvem fora de casa però ara això ja no es fa ni en nens ni en l’elit.

Actualment, tens alguna relació amb l’esport?
 
Vaig deixar l’esport quan vaig deixar la marxa. Vaig estar uns anys preparant a nens per aquesta modalitat atlètica i també vaig estar 11 anys donant classe de gimnàstica a la tercera edat. Però, en deixar aquella feina i en entrar a treballar a Atrium en cap moment vaig pensar en l’esport, vaig anar cap a la banda de l’administració. En el meu temps lliure tampoc puc practicar esport perquè quan vaig deixar-ho va ser per culpa d’una lesió que encara arrossego i encara ara intento calmar el dolor perquè se’m pinça el nervi ciàtic amb un tros de vertebra i no puc fer cap esforç. Fins i tot netejar els vidres em fa estar després molt cansada i adolorida. Si estigués bé faria esport però amb la meva filla.
 
Quan vas començar amb l’atletisme?
 
Al 1984 vaig començar amb la marxa però abans ja havia fet cross i també havia participat a curses populars. A la marxa vaig arribar arrel d’una anèmia. En cross es gasten més glòbuls vermells que en marxa i no m’era gaire bo seguir practicant aquell esport. Vaig provar amb la marxa, va resultar i allà em vaig quedar.
 
Com eren els dies de la Reyes quan era atleta?
 

Homenatge a Reyes Sobrino i Mari Cruz Díaz, 16 de març de 2007

 sd

Al principi, pels mantins sortia a treballar a les 6 i no tornava a casa fins a les 3 del migdia. Després a les 5.30 de la tarda anava a entrenar a la zona industrial i els caps de setmana anàvem, alternativament, a la platja o a la muntanya. Després dels resultats aconseguits al Campionat d’Europa Junior de 1985 Mari Cruz Díaz i jo vam llogar un apartament a Cerdanyola per estar més a prop del Centre d’Alt Rendiment i un any més tard vam anar a viure a la residència del centre. A partir d’aquí la vida com a esportista va ser molt dura. Ens aixecàvem a les 7.30 del matí per entrenar. A les 10 paràvem per esmorzar i a les 12 fèiem sessió de peses. Dinàvem a les 2.30, fèiem una migdiada i després tornàvem a entrenar.

Qui estudiava, però, també tenia temps per fer-ho. Els caps de setmana i els dimecres per la tarda els teníem lliures i tornàvem a casa.

Els problemes van arribar més tard quan al 1992 em van operar d’una osteopatia de pubis i a l’any següent vaig tenir un accident de cotxe. Va ser per aquell temps quan em van trobar pinçat el nervi ciàtic. Al 1994 vaig participar en el que va ser el meu darrer Campionat d’Espanya. Vaig començar a medicar-me i a anar de metge en metge i al final vaig decidir deixar-ho.

Tot el sacrifici que vaig fer després, quan em vaig retirar, no el vaig veure recompensat. Quan ho deixes et retiren la beca que tens però has de seguir pagant la hipoteca de manera que t’has de posar a treballar com qualsevol altra persona d’immediat. Aquí he de donar moltes gràcies a l’Ajuntament perquè em va donar molt de suport i em va empènyer a fer cursets que més tard em van suposar llocs de treball.
 
 
Quines de les fites atlètiques que vas aconseguir et fan sentir més orgullosa?
 
De les que em sentia més orgullosa era dels pòdiums als europeus perquè sents que el sacrifici fet durant molts anys ha estat gratificat amb una medalla, que és el que tots els esportistes volen aconseguir. També estic molt orgullosa d’haver estat la padrina del logo de Barcelona ‘92 i també de tenir 25 campionats d’Espanya al meu poder i el rècord de pista coberta que no s’ha superat encara ni se superarà perquè van treure la marxa en pista coberta. Hi ha moltes coses que et fan sentir bé però també n’hi ha de dolentes. Tinc un moment molt gravat. Un campionat d’Europa a Split on era favorita, estava molt en forma i molt forta i la vaig pifiar. Potser és el pitjor que recordo. Bé, també em va saber molt greu no poder participar als Jocs Olímpics perquè em van haver d’operar d’osteopatia de pubis. Estava seleccionada però a falta de sis mesos vaig decidir no participar perquè no estava al meu nivell.

També vaig tenir experiències molt positives. Els anys que he viscut en el món de l’esport han estat gratificants per tots els viatges que he fet i que ara seria impossible que fes. També es recorden molt les amistats però quan et desvincules d’aquest món tot canvia, s’obliden de tu tant les federacions com la majoria dels companys perquè cadascú segueix la seva vida i només ens veiem en alguns actes o competicions.
 
Com definiries la situació actual de la marxa?
 

A nivell internacional, nacional i de Catalunya la marxa està força malament. La darrera carrera on vaig estar va ser a la de Viladecans i en la categoria absoluta de noies només van participar cinc i en la de nens, mentre que en les nostra època hi havia 200 o 300 participants, no va arribar a 40. El que també passa és que els nens i nenes no volen fer esports d’aquest tipus perquè s’han de sacrificar molt i a més tenen l’opció de les videojocs i Internet. En el cas de Viladecans, m’atreveixo a dir que quan Marcos Flores falti tot s’haurà acabat perquè ara és l’únic exprofessor que forma en marxa i ho fa com a hobby.

  



Atrium Viladecans
 
 
Per consultar històric fes clic aquí
 
Marta Salido 04/05/2007