"De l'alpinisme, em motiva no només arribar a dalt, sinó també conèixer d'altres llocs i cultures"
El viladecanenc Juan Carlos Vizcaíno i el gavanenc Josep Maria Moyá preparen per a aquesta tardor l'ascensió al Shisha Pangma, un pic de 8.013 metres de la serralada de l'Himàlaia que pertany a l'elit de les 14 muntanyes que superen els 8.000 m d'alçada en tot el món. Després de l'expedició al Cho-Oyu de fa quatre anys, els esportistes de la Unió Muntanyenca Eramprunyà i del Club Alpí Baix Llobregat s'atreveixen amb el pic XXII del servei cartogràfic de la Índia, l'últim 8.000 de l'Himàlaia a coronar. La primera vegada va ser l'any 1964. Vizcaíno es dedica professionalment a la muntanya. Es tècnic esportiu guia de barrancs, titulat per la FEDME, gerent des de l'any 1992 de l'empresa dedicada a activitats de muntanya Vivak's i guia acompanyant de muntanya, titulat pel "Consejo Superior de Deportes", la FEDME i la Plataforma Europea de Guías Acompañantes. És, així mateix, membre de l'Associació Espanyola de Guies de Muntanya, l'AEGM, des de fa 12 anys quan es va constituir, i actualment forma part del Comitè Tècnic de Barrancs d'aquesta entitat.
Juan Carlos, una novetat en aquesta expedició és que podrem fer un seguiment quasi diari de la vostra marxa a través de la web www.viladecans.net.


Sí, Josep Maria i jo vam pensar que era una eina molt útil perquè familiars, amics i aficionats al muntanyisme poguessin estar assabentats de com anava l'expedició. A més, de manera molt senzilla podrem penjar el diari de l'expedició i totes les fotografies que anirem fent. I també podrem llegir els comentaris i ànims de la gent, i així estar en contacte amb tothom. Podrem explicar no només les anècdotes de l'ascensió en sí sinó també tot allò nou que trobarem a un país amb una cultura que és molt diferent. I és que de l'alpinisme, a més d'arribar a dalt també em motiva conèixer d'altres llocs i cultures.

Trobes injust que no es pari tanta atenció a aquest esport com a d'altres, com per exemple, el futbol o el ciclisme?

Home, és ben cert que no s'hi presta potser tanta atenció a aquest esport com es mereixeria per la seva complicació i la dedicació necessària. De fet, només hi ha cobertura mediàtica si es fa cim i crec que ja intentar l'ascensió té molt de mèrit i dificultat. Però al muntanyisme o fas cim o no tens rés. De totes formes, entre els muntanyencs sí que es reconeixen com es mereixen les ascensions. Crec que gràcies a les eines com internet es podrà tenir un accés a aquests esports més minoritaris i aquells interessats tindran més informació al seu abast.
Quin és l'itinerari d'ascensió escollit?

La ruta escollida per a l'ascensió es la que va seguir l'expedició xinesa que va fer per primer cop el cim l'any 1964. És la ruta clàssica, una via molt estètica que no presenta massa dificultats tècniques, encara que els darrers anys el tram que va des del "Gendarme Negre" fins el cim principal es presenta perillós pel risc d'allaus, plaques de vent, cornises i seracs. És per això que moltes expedicions opten per seguir l'aresta nord, més segura, i arribar al cim central de 8.030 metres. Després de la nostra arribada a Katmandú, caldran dos o tres dies per a arribar fins a Nyalam, al Tibet. El trajecte el farem en autobús o camió, a través d'una carretera de muntanya que sovint es troba tallada per despreniments a l'època de pluges. Passarem dues nits a Nyalam per a aclimatar-nos abans de rependre la marxa per a arribar al camp base xinès a 5.400 m. Encara que només hi ha sis hores de marxa, muntarem un campament intermedi per a fer l'aclimatació progressiva. Per tant trigarem de sis a set dies per a completar el viatge des de Katmandú fins al Camp Base de l'expedició. És un camp a la zona plana de la morrena i és relativament confortable.

Suposo que teniu ben present amb què us haureu d'enfrontar al llarg de l'ascensió...

Sí, sabem el que podem trobar però amb l'Himàlaia mai pots tenir rés 100% assegurat. Després del camp base, a 5.400 metres, hi ha una marxa de dos o tres hores sobre la morrena que ens portarà a la base de la glacera on serà possible establir un dipòsit de material i un campament provisional. Des d'aquí, després de quatre o sis hores d'ascensió sobre pendents moderades arribarem al Campament I, a 6.300 m, establert sobre un plateau confortable i segur. Del Campament I al Campament II, situat a 6.800 metres, el recorregut és per pendents més inclinades, però sense massa dificultat, que ens conduiran, després d'una marxa d'unes cinc hores, al gran "plateau" sobre el qual s'instal·la habitualment el Camp II. Per a arribar al Campament III, a 7.400 metres, haurem de creuar el gran plateau i passar sota un ampli corredor que ens portarà directament al camp III. Sé que el pendent és fort i a vegades cal fixar cordes per salvar-lo. Després de quatre o sis hores d'esforç, arribarem a la collada on s'instal·la normalment el camp III. És un lloc exposat als vents que en aquestes alçades poden ser molt violents, fet que farà que sigui un campament menys còmode que els anteriors. I per a arribar al darrer campament abans del cim, el Camp IV, a 8.046 metres, haurem de seguir una ruta que continua per l'aresta nord fins al conegut "Gendarme Negre". El camí és evident, però requereix atenció per l'inclinada pendent i l'estat de la neu, molts cops delicat. A partir del "Gendarme Negre", el camí comença una llarga travessa ascendent que ens portarà directament al cim principal.

I per a aquest desgast físic i mental que suposarà l’ascensió, com us heu preparat?

Hem estat organitzant aquest desafiament des de fa quatre anys. Com a preparació hem fet durant l'any 2002 diversos cims a la Cordillera Blanca de Bolivia, 7 de més de 5.000 metres i el Huayna Potosí, de 6.040 metres. Hem assolit rutes de gran dificultat, com la ruta "Gully3", a l'ala dreta del Cabeza del Cóndor, o l'Aresta Forbes de l'Aiguille de Chardonet, als Alps Francesos. I hem completat la preparació amb activitats d'escalada, alpinisme, esquí de muntanya, descens de barrancs i trekings en diferents serralades. Les nostres aptituds tècniques estan avalades i per això últimament ens dediquem molt a provar i entrenar la nostra destresa en condicions extremes, com muntar una tenda en condicions extremes, però també a revisar l'equip i a relaxar-nos. A més hem de procurar engreixar-nos alguns quilos perquè l'alimentació després serà dolenta.

Rocio Soria 3/09/2004